La història del pobre filtre - Jordi Brú
15458
post-template-default,single,single-post,postid-15458,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-16.7,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.2,vc_responsive

La història del pobre filtre

La història del pobre filtre

Ell era un filtre, més o menys normal, de fotografia. Un ultravioleta típic, al qual molta gent el coneix com a “para-xocs” o “para-cops”. Es coloca al davant de l’objectiu i la seva finalitat última és la d’absorbir els rajos UV, de manera que la gama cromàtica de la imatge no quedi alterada. Tot i així, molta gent l’acaba incorporant per tal d’evitar mals major en quant a caigudes o fotografia en condicions extremes.

Fins al moment ell havia viscut més o menys tranquil. Bé, fred i calor n’havia passat. I  pols, fang, glaç, neu i pluja, també els havia hagut de suportar. Però se n’havia sortit prou bé, fins ara.

Fa uns dies però, va conèixer el Ball de Diables de Tarragona. Una gent molt maca i “ditxaratxera” que tot sovint fan servir l’acrònim BDT. Es dirigien a un correfoc a Vilanova i la Geltrú i fins abans de l’inici del correfoc, tot eren rialles i bon rotllo.

Al moment de concentració previ, quan es dirigien a l’emplaçament d’inici del correfoc, la seriositat imperant a l’ambient no li feia pensar al pobre filtre que aquella nit n’hi esperava una de bona.

I va ser a l’inici del correfoc (aquest comença amb un “vano” de foc) quan els va canviar la cara als diables i van adquirir una actitud totalment a l’alçada del mateix Llucifer. Aquí el pobre filtre ja es va començar a “acollonir” una mica…

Els diables si alguna cosa tenen, és el foc.

Pirotècnia i foc per tot arreu, el pobre filtre començava a entreveure com acabaria la nit…

Tot i així, es resistia a abandonar i mantenia la compostura durant tot el seu recorregut, sota el foc cada cop més insistent dels diables.

De cara al final, una veu el va convidar a veure-ho des d’un lloc privilegiat. No era cap veueta interior, era la veu del cap de colla del BDT (el seu to es barrejava amb als espetecs de les carcasses), sempre atent a tot el que succeïa al seu costat i aconsellant al narrador per tal de minimitzar els riscos, va indicar una ubicació privilegiada des d’on veure l’espectacle final. Va ser en aquest moment quan el pobre filtre ja va poder respirar una mica més tranquil: des de la distància les guspires ja no arriben i les temperatures no eren tan elevades.

L’encesa final de la plaça fou espectacular. Les diferents colles quan entren fan una encesa individual, de presentació com si diguéssim. I llavors quan ja han arribat totes, i també les bèsties de foc, es fa una encesa conjunta de tots els grups de foc i posteriorment s’encén el sostre de foc que hi ha a la plaça (amb tothom a sota!). Ho he de reconèixer, no havia vist mai una cosa així!!

Un cop acabat el correfoc, i després d’haver-lo netejat diverses vegades, aquest és el millor aspecte que presenta el pobre filtre, on els impactes de material a alta temperatura s’havien desfet i fusionat amb el vidre.

Bé, aquesta història en un format més de conte, ha servit per a explicar la meva experiència amb el Ball de Diables de Tarragona al correfoc de Vilanova i la Geltrú 2016. Només tinc paraules d’agraïment per al BDT i tots els seus integrants, per l’acollida i el tracte rebut des del primer moment, i els inestimables consells que (de ben segur) van reduir considerablement el meu nombre de cremades ;-P

 

 

No hi ha comentaris

Escriu un comentari