Escalada a Siurana - Jordi Brú
16812
post-template-default,single,single-post,postid-16812,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-16.7,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.2,vc_responsive

Escalada a Siurana

Escalada a Siurana

Durant un temps vaig viure en un 8è pis. Els meus companys escaladors sempre m’han dit que allò no comptava com a escalada, tot i que jo en moltes ocasions hi discrepava (sobretot quan tornava amb la compra i l’ascensor estava espatllat).

Bromes a banda, en tota la meva vida només havia escalat un cop, i crec que em van portar a una de les vies més fàcils que deu existir al món. Però durant aquest inici de 2019, he pogut acompanyar a uns apassionats de l’escalada. Sí, de Cornudella. D’on si no!? Estant amb ells he pogut entendre encara millor, aquesta fal·lera dels escaladors per la roca. Habitualment gent tranquil·la i serena, però quan estan al costat d’una via i s’empolsen amb el magnesi, els canvia radicalment la cara. Silenci, tensió, nervis. Però alhora també neguit, passió i caràcter.

Arribem al sector de Siuranella Sud. El Guiu i la Laura, miren quin serà el millor lloc per a posar la corda estàtica, que ens permetrà (tant a la Laura com a mi) poder fotografiar dels escaladors mentre pugen per les vies. El Guiu puja com un llamp, sota l’atenta mirada la Maria i del Ricard (qui l’assegura). L’estàtica queda muntada en un moment, perquè la Laura pugui començar la sessió de fotos a una alçada considerable, mentre s’inverteixen els papers: escala el Ricard, i l’assegura en Guiu. Quan baixa ella és el meu torn fotogràfic. Pobres… M’han d’explicar coses absolutament bàsiques per a ells, però si esforcen al màxim perquè noten el meu nerviosisme. “Agafa el jumar i cap amunt!” Aquesta endimoniada eina, és ben senzilla quan li agafes el truc. Ara, li has d’agafar el truc i els meus primers passos són força desastrosos.

Quan estic a una alçada considerable, miro per on puja la via que escalaran i veig que ja podria tenir un bon punt de vista. Decideixo aturar-me i m’asseguro també a la paret. Per un moment, me’n recordo de la frase que m’ha dit la Laura a baix: “Quan comencin a pujar, has d’estar llest, van molt ràpid!” Doncs això, preparo la càmera i intento col·locar-me be a la roca per a no donar tombs com un fuet penjat. El Guiu puja ràpid, molt ràpid! Per sort, la roca té com a dos cares, i la via obliga a l’escalador a passar de l’una a l’altra, amb la qual cosa, hi haurà algun lloc on l’escalador sobresortirà de la roca. Fantàstic! No obstant, la millor imatge encara ha d’arribar. Per sort, porto l’objectiu angular muntat a la càmera, la qual cosa em permet un gran camp de visió i podré incorporar també Siurana a l’esquerra de l’enquadrament. L’ombra que projecta en Guiu de sí mateix, és sensacional.

L’arnés talla força la circulació quan portes una estona penjat. Baixo perquè ja no em sento les cames, mentre arriben el Guillem i el Carlos. Dos companys més de la colla, disposats a gaudir del dia d’escalada. El Ricard i el Carlos es queden a la mateixa zona on hem iniciat el matí. El Guillem i el Guiu van en busca d’emocions més fortes encara. La resta de dia segueix de la mateixa manera. Emocions i crits, quan s’encadena una via. Emocions i crits diferents quan es queden al límit de fer-ho. Però sobretot, cares de felicitat i adrenalina.

 

A la tarda apareix un altre grup d’escaladors. L’Óscar, la Cristina, el Gerard i el Manu. Escaladors que ja porten més temps pujant per les roques i que venen a provar vies de les difícils que hi ha al sector. Els veig pujar i me’n faig creus. S’aferren a la roca amb una facilitat increïble. Les darreres llums a la zona, em deixen encara alguna imatge per al record.

Gràcies a aquest grup de gent tant maca he pogut viure algunes de les sensacions del “perquè” l’escalada enganxa tant. Tard o aviat, hi tornaré 😉

No hi ha comentaris

Escriu un comentari